¡Sumérgete en los archivos!


  • A 1.700 euros de la revolución
  • Únicamente cuando la Policía se una al clamor popular para protestar contra una situación que afecta transversalmente a toda la sociedad, los políticos comenzarán a tomar en serio las demandas sociales y la necesidad imperiosa de reformar una democracia ya obsoleta. De lo contrario, cualquier protesta ciudadana correrá la misma suerte que las acontecidas en los últimos meses.

    Al triunfo de revueltas árabes como la tunecina contribuyó en gran medida la postura no intervencionista del Ejército –principalmente– y de la Policía. Llegado el momento de decidir entre la certeza de unos regímenes autocráticos que les garantizaban un sueldo a final de mes y un pueblo que pedía a gritos un cambio, las fuerzas y cuerpos de seguridad de estos estados árabes escogieron PUEBLO. Una decisión difícil y llena de incertidumbre en su momento pero acertada al ponerse del lado del clamor popular.

    En el Estado español miles de trabajadores, entre ellos muchos empleados públicos de Sanidad, Educación, Bomberos… etc, han tomado las calles en multitud de ocasiones para protestar contra los recortes y el desmantelamiento del estado del bienestar. Unas protestas en las que la Policía ha estado presente no para defender sus condiciones laborales como colectivo del funcionariado sino para velar por el orden público, actuando en muchas ocasiones con desmesura y mostrando actitudes represivas propias de tiempos pretéritos teñidos de gris.

    En el punto de mira de sus porras y pelotas de goma han estado desde manifestantes del 15M hasta compañeros como los bomberos de la Generalitat de Catalunya en la Huelga General del 29 de marzo, por poner algunos ejemplos. Hoy, en los aledaños del Congreso de los Diputados han vuelto a repetirse escenas similares.

    Teniendo en cuenta la Constitución de 1978, a la Policía Nacional se le consagran dos misiones básicas: «proteger el libre ejercicio de los derechos y libertades y garantizar la Seguridad Ciudadana». Derechos que en la actualidad están seriamente menoscabados por la violencia estructural que ejerce el Estado sobre gran parte de la sociedad con sus políticas.

    El policía no vive ajeno a la cena mileurista del presidente Rajoy camino de la Eurocopa de Polonia. La educación de la hija del policía también se ve damnificada por el hacinamiento estudiantil en las aulas y la falta de maestros. Su recorte salarial y pérdida de poder adquisitivo es igual a la de miles de trabajadores que observan atónitos como se rescata Bankia con dinero público.
    Entonces, si su indignación es común a la gran masa social, ¿por qué no unirse a ella?

    El anonimato que a un policía le proporciona el equipo antidisturbios y el amparo que le ofrece la ley para actuar con una alta cuota de impunidad, son elementos demasiado golosos para prescindir de ellos. Pero sobre todo, al igual que ocurre con cualquier trabajador, existe el miedo legítimo y entendible a perder el puesto de trabajo. Con la que está cayendo, ¿quién está dispuesto a arriesgar su puesto de funcionario con un sueldo de 1.700 Euros al mes para toda la vida laboral? ¿Quién está dispuesto a dar un paso adelante y asumir la incertidumbre que conlleva ese gesto?

    Sólo un cambio de mentalidad y un gesto de valentía en los Cuerpos y Fuerzas de Seguridad del Estado posibilitará el cambio social que gran parte del pueblo demanda. Estamos a tan solo 1.700 euros de la revolución.

  • #PrimaveraValenciana
  • Sí, #PrimaveraValenciana

    Amb aquest tuit reflexiu, naixia el hashtag #PrimaveraValenciana el passat dijous 16 de febrer. Després de convertir-se en trending topic nacional i mundial, determinats mitjans de comunicació han criticat la nomenclatura “Primavera Valenciana” al considerar excessiu el fet d’intentar equiparar la situació del País Valencià amb els països àrabs que han estat escenaris de revoltes en els últims mesos.

    És evident que la situació al País Valencià dista molt dels règims autocràtics on la manca de drets, la corrupció i la repressió sistemàtica, ha tingut emmordassada la població des de la independència d’aquests estats de les seues metròpolis europees. Però, els que som valencians sabem que el País Valencià porta dècades afectat per una profunda paràlisi i una aguda amnèsia social que pareixia irreversible. La manca d’actitud crítica i la inexistent mobilització social n’eren els principals símptomes.

    És per això, que aquest sobtat despertar social –impensable fins fa uns mesos– suposa per a nosaltres els valencians una autèntica #PrimaveraValenciana. Sembla que aquesta llarga hivernació s’acaba. Si per als àrabs l’espurna que va prendre la revolta va ser la immolació del venedor de fruita tunisià Mohamed Bouazizi, per als valencians ha estat la salvatge i brutal actitud policial davant estudiants adolescents que simplement reclamen una educació digna i protesten contra les retallades.

    #primaveravalenciana from Dano on Vimeo.

    I em reafirmo, estem davant una #PrimaveraValenciana. Malauradament, i ara veureu que no peco d’exagerat, els paral·lelismes i similituds entre el País Valencià i els règims àrabs són molts més dels que ens agradaria per a la nostra salut democràtica. El descontent social en ambdós casos ha fet exir la gent al carrer per manifestar-se.

    Censura i manipulació informativa
    El vídeo dels treballadors de la redacció d’informatius de Canal 9 –en teoria la televisió pública de tots els valencians–, denunciant la censura i demanant les dimissions del director de RTVV, José López Jaraba, i els directors de Canal 9, Luis Redondo, i Ràdio 9, Núria Romeral, i els caps d’informatius Salud Pedrós i Juan José Braulio, suposa sense dubte un punt d’inflexió.

    La cobertura informativa que Canal 9 ha fet dels successos del l’Institut Lluís Vives de València on s’han censurat les imatges de la desmesurada violència policial i s’han obviat les declaracions del cap superior de Policia de la Comunitat Valenciana, Antonio Moreno, titllant els estudiants com “l’enemic”, mostra l’estret control polític al que està sotmès l’ens públic de comunicació valencià.


    Imatges dels treballadors d’informatius de Canal 9 llegint un manifest.

    El Govern valencià del Partit Popular ha convertit Radio Televisió Valenciana en el seu mitjà de propaganda, manipulant la realitat i censurant les veus crítiques que qüestionen les seves polítiques. Una mostra d’aquesta censura i d’aquest estret control polític, és que els treballadors de Canal 9 hagin hagut de difondre les seues queixes i denúncies a través de la xarxa i no en antena.

    El pamflet propagandístic en que Eduardo Zaplana i Francisco Camps han convertit RTVV, ha fet que els partits de l’oposició hagin hagut de buscar alternatives per poder difondre les seves propostes o programes electorals. Tenim l’exemple de la diputada de Compromís a les Corts Valencianes, Mònica Oltra, que va acudir al debat electoral de les darreres eleccions generals nacionals i autonòmiques amb una camiseta on es podia llegir: “Canal 9 manipulació”. Conscients de la censura a la que són sotmesos a la televisió pública valenciana, els partits opositors han optat per accions d’aquest tipus per tenir difusió i ressó a la xarxa i poder saltar-se d’aquesta manera l’estricte control informatiu.

    És cert que els treballadors de Canal 9 hagueren pogut denunciar-ho molt abans, i que, sense dubte, l’ERO que planeja sobre l’ens públic ha estat un dels principals motius que els ha impulsat a fer-ho, però la seua actitud és un símptoma inequívoc de que alguna cosa està canviant.

    Un altre paral·lelisme amb la restrictiva política informativa dels règims autocràtics, és la prohibició de mitjans amb esperit crític i permissius en l’aparició de veus dissidents amb el discurs hegemònic del PP. És a dir, la prohibició sistemàtica de mitjans que aposten per un periodismes rigorós i independent.

    Al Jazeera, ha estat la mosca collonera de Ben Alí, Mubarak o Gaddafi. El fet que la cadena de televisió qatariana expliqués el perquè de les protestes, donés veu a l’oposició i retransmetés en rigorós directe la revolta des del seu inici, el va situar en el punt de mira dels règims. Les oficines d’Al Jazeera van ser objectiu de diversos atacs, alguns dels seus periodistes van ser agredits i expulsats del país, es va intentar tallar la seva emissió… i tot perquè la seua cobertura mediàtica feia trontollar amb informacions les estructures dels règims.

    L’Al Jazeera valenciana ha estat TV3, la televisió pública catalana, que sempre ha tractat d’informar amb independència i rigor del que succeeix al País Valencià. Fent molts cops la feina que hauria de fer Canal 9, és a dir, donar veu a totes les parts, tant govern com oposició, el Govern Valencià ha vist en l’ens català una greu amenaça per al seus interessos. El PP valencià, tement que la realitat esbiaixada i tendenciosa que han construït i mostrat al llarg dels últims anys quedi posada en entredit, ha apostat per prohibir l’emissió i tallar el senyal de TV3.


    Imatges de la manifestació “Volem TV3” a Castelló.


    Droga a l’orxata

    Recordo les paraules de Muamar al-Gaddafi en referència als opositors que es manifestaven a Bengasi: “Simplement són joves terroristes. Els han posat droga al Nescafé”. D’aquesta forma el dictador libi intentava deslegitimar les protestes que començaven a qüestionar els més de quaranta anys de dictadura.

    Ahir Rita Barbera, en declaracions a la Cadena Cope, titllava les protestes “d’estratègia predeterminada de l’esquerra radical”, en l’intent de desligitimar i polititzar les protestes. Al més pur mariscal Tantaui, el cap de la policia, Antonio Moreno, parlava dels estudiants com “l’enemic” i denunciava que “hi havien grups violents infiltrats entre els estudiats”.

    Segur, que certs grups radicals intenten aprofitar les protestes per generar violència i desordre, però la majoria dels manifestants són estudiants que es manifesten cívicament reclamant una educació digna, contra les retallades i denunciant una repressió policial desmesurada com s’ha demostrat en la majoria de vídeos i fotografies.

    La societat valenciana estava profundament dormida i per fi la seua actitud reivindicativa i crítica s’ha despertat. Que la gent comence a pensar per si mateixa és la gran por que té el Govern Valencià del Partit Popular. A la gent que ha eixit al carrer a manifestar-se no li han posat droga a l’orxata. Són joves que volen calefacció a l’aula, pares i mares dels xiquets agredits per la policia, gent que vol veure TV3 a casa, ciutadans que estan farts de la corrupció i la impunitat de la que gaudeixen determinats polítics. És un ja n’hi ha prou d’una part de poble valencià.

    El “pan y circo” ja no funciona
    Una altra de les similituds amb els estats àrabs és la sensació d’impunitat que gaudeixen determinats polítics. Malgrat els nombrosos casos de corrupció on hi han alts càrrecs polítics implicats amb grans indicis de culpabilitat, els dirigents surten exculpats dels diferents processos judicials. A la retina, tots tenim el recent judici a l’ex president Camps.


    El judici a Camps i les gravacions.

    El benestar i el creixement econòmic dels darrers anys, van permetre al Partit Popular valencià aconseguir una àmplia majoria de recolzament social. La seva política basada principalment en la indústria de la construcció, la creació de grans infraestructures com l’Aeroport de Castelló i l’organització de grans esdeveniments, acontentava a la major part de l’electorat. Sense dubte, a nivell econòmic les coses anaven bé i això servia de cortina de fum per tapar les qüestionades polítiques en cultura i educació. La inacció de l’oposició, amb el Partit Socialista Valencià al capdavant, ha fet del País Valencià l’autèntic “cortijo” del PP, on els polítics han fet i desfet com han volgut.

    Però ara que l’elevada taxa d’atur assola el territori i les retallades destrueixen l’estat del benestar, la seva política de “pan y circo”, ja no serveix per una societat que demana alguna cosa més. Ara el discurs simplista y “anticatalanista” ja no és suficient per calmar els ànims. El que abans engrescava la població, com la F-1 o macro actes com la visita del Papa a València, ara s’ha demostrat que han deixat un gran forat de deute públic. Ara amb l’objectiu de reflotar l’economia valenciana s’han de realitzar retallades que afecten sectors socials tant importants com la sanitat i l’educació.

    És en aquest moment, quan la gent no té feina, quan la gent no disposa de calefacció a l’escola, quan no pot veure l’APM per televisió; quan apallissen els seus xiquets, que la població surt al carrer per manifestar-se. El pitjor que podria fer el Govern valencià és no ecoltar seriosament les seves reivindicacions i mirar cap a un altre costat. Veurem quan dura, però el què és evident que la #PrimaveraValenciana ha començat.


    Mapa #PrimaveraValenciana TT mundial.

  • Serbia y la Unión
  • La detención Mladic acerca Serbia a la Unión Europea

    Samo Sloga Srbina Spasava, “Sólo la Unión Salva a los Serbios”, este es el eslogan patriótico que anida en la bandera serbia bajo el cobijo del águila bicéfala. Sintetizado en cuatro “c”‒que en el alfabeto cirílico corresponde a nuestra “s”‒, el lema refleja cuán importante es, y ha sido, la unión nacional y territorial para los serbios. Dicha unión ha sido defendida a ultranza por los serbios desde la batalla de Kosovo Polje en 1389 hasta la reciente guerra de Kosovo en 1998.


    La bandera serbia y las 4 “c” que sintetizan el lema patriótico.

    “Hoy, 11 de julio de 1995 en la Srebrenica serbia, ofrecemos esta ciudad a la Nación Serbia. Recordando el levantamiento contra los turcos, ha llegado el momento de consumar la venganza sobre los musulmanes”, estas fueron las palabras que el general serbobosnio Ratko Mladic dirigió a la población serbia tras la toma de Srebrenica. Horas después se cometería la matanza de alrededor de 8.000 varones musulmanes, el mayor genocidio cometido en Europa desde la Segunda Guerra Mundial. Su discurso desprende una rancia mezcla de odio, patriotismo, ultranacionalismo y xenofobia, y sintetiza, por desgracia, lo que han sido los Balcanes a lo largo de la historia: un auténtico polvorín.


    Toma de Srebrenica y palabras de Ratko Mladic el 11 de julio de 1995.

    Srebrenica, el asedio a Sarajevo o las masacres cometidas en Zvornik, Zepa y Gorazde, fueron perpetradas bajo el pretexto de crear una Gran Serbia étnicamente pura. Mladic y Karadzic fueron los socios de Slobodan Milosevic en esta cruzada nacionalista. Las operaciones Most (puente en serbocroata) y Drina, llevadas a cabo durante los primeros compases de la Guerra de Bosnia, dibujaron un corredor étnicamente puro desde Belgrado hasta Knin. Serbia, ‒la madre patria‒, los serbios de Bosnia y de la Krajina estaban unidos bajo la protección del padre Milosevic. La utopía de la Gran Serbia parecía gestarse.

    Documental sobre el cerco a Sarajevo. (Journeyman Pictures)

    En nombre de esta unión, en Bosnia y Herzegovina se llevó a cabo una guerra durante más de tres años (1992 – 1995), en la que miles de personas fueron asesinadas o bien tuvieron que refugiarse en otros países. Como lo habían sido Milos Obilic en la Edad Media y Draza Mihailovic en la Primera y Segunda Guerra Mundial; Ratko Mladic también era considerado por la inmensa mayoría de serbios como un auténtico héroe nacional.

    La última guerra para preservar la unión de los serbios fue la de Kosovo (1998-1999), una región con un gran valor simbólico y sentimental para el pueblo serbio. En el Campo de los Mirlos, los serbios perdieron la batalla contra los otomanos en 1389, y además, en tierras kosovares se halla el importante patriarcado ortodoxo de Pec. Sin duda, la guerra no salió como los serbios esperaban. Si en el recuerdo colectivo ya pesaban las duras imágenes de las guerras de Croacia y Bosnia, las escenas de miles de refugiados amontonados en desvencijados vagones de tren con rumbo a Macedonia, no hicieron más que generar una mayor antipatía hacia los serbios.

    Imágenes de la expulsión de miles de albanokosovares de Pristina captadas por Miquel Gil.

    Los serbios han sido los más “malos” de Europa de la última década del siglo XX. Estigmatizados y señalados por la comunidad internacional, Serbia debía sumirse en una catarsis nacional y buscar un nuevo rumbo. En octubre del 2000, el pueblo serbio apostó por arrebatarle el timón al capitán Milosevic que llevaba años conduciendo el país a la deriva. Trazar una nueva ruta no sería presa fácil. Los remanentes nacionalistas, con mucho peso político en el estado balcánico, serían un auténtico escollo.

    La nueva apuesta democrática debía ir acompañada por un cambio de mentalidad y tangibilizarse en hechos concretos. La asunción de los crímenes cometidos y la detención de los crimínales de guerra que habían cometido grandes genocidios en nombre de la unión serbia, era un paso fundamental para una nueva Serbia que miraba a Europa.

    De héroes a villanos. Los nuevos dirigentes serbios se enfrentaban a la ardua tarea de cambiar progresivamente la percepción de la población con respecto a los criminales de guerra. Tras años recibiendo presiones y críticas de la comunidad internacional por prestar presunta cobertura a los prófugos, Serbia comenzó a cumplir los deberes encomendados por el Tribunal Penal Internacional para la ex Yugoslavia (TPIY). El verano de 2008 era detenido el líder político serbobosnio Radovan Karadzic. En marzo del año pasado, el Parlamento serbio aprobó una histórica declaración en la que condenaba de una forma muy enérgica la matanza de bosnios musulmanes en la ciudad de Srebrenica en 1995. Sólo faltaba la detención de Ratko Mladic y Goran Hadzic.

    Ahora, después de la detención de Mladic, en la página de la Interpol destinada a los criminales de guerra de la antigua Yugoslavia, sólo aparece Hadzic. Por fin, los héroes nacionales ya no visten uniformes de camuflaje. Ahora, disparan pelotazos al fondo de la pista. Serbia ha consumado su metamorfosis nacional. Definitivamente, la Unión que importa a los serbios es otra: la Europea.


    Foto del ex presidente de la Rapública Serbia de la Krajina, Goran Hadzic.

Europa

Este archivo pertenece a Europa.

TAG / CLOUD

#PrimaveraValenciana 7k-Gara AKP al assad Alepo ARA Argentina Balcanes Barcelona BDP Buenos Aires CNT Cultura Elecciones Generales Erdogan Frente Polisario Gaddafi Gara Gitanos Hatip Dicle Hizbullah Inmigración Interviú Italia Joia Magazine Kandil Kurdistán La Vanguardia Libia Mundo música PJAK PKK Presència PYD refugiados rusia siria Sociedad Sáhara Occidental Tango trastornos mentales Trileros Turquía YPG|

  • Portfolio David Meseguer
    octubre 2017
    L M X J V S D
    « oct    
     1
    2345678
    9101112131415
    16171819202122
    23242526272829
    3031